La història

El topònim de riu de Bitlles és documentat el 917 (rivo de Birlas). Gairebé un segle després, els almoiners del difunt Guadall van donar a Sant Cugat del Vallès unes cases i un molí a l'“aigua del Riobirlas” dintre el terme del castell de Mediona. El 1026 hi fou fundat el monestir de Sant Pere de Riudebitlles, priorat benedictí. El fundaren Guifre de Mediona, senyor del lloc, i la seva muller Guisla, que en aquesta data el cediren a l'abadia de San Martino dell'Isola Gallinaria a Albegna (ciutat de la costa lígur, a la ribera del golf de Gènova) perquè hi establís una comunitat. Encara el 1165 el papa Alexandre III confirmà la pertinença del priorat de Riudebitlles a l'esmentada abadia benedictina. Al segle XIV la comunitat de Sant Pere de Riudebitlles era regida per un prior, tenia cinc monjos i algun sacerdot beneficiat, que tenia cura de la parròquia annexa al monestir. El 1428 el priorat fou unit a l'abadia de Montserrat, per renúncia del seu prior Bernat de Vilalta. La població, que s'havia format a l'entorn del priorat de Riudebitlles, i de la qual el mateix priorat posseïa la jurisdicció, tenia 72 focs segons el fogatjament de vers el 1370, en temps de Pere III. Després de l'annexió a Montserrat, aquesta abadia posseí la jurisdicció civil del lloc, mentre que la criminal era de la corona. Fou l'abat de Montserrat qui, el 1721, féu construir l'aqüeducte ja esmentat i, entre els anys 1778 i 1780, reconstruir l'església de Sant Pere. El monestir fou secularitzat el 1801, ja que al segle XIXnomés hi havia un monjo prior i un sacerdot. Amb la desamortització (1835), la jurisdicció monàstica de la vila de Riudebitlles passà al bisbat de Barcelona i ben aviat restà assimilada a la general de l'estat. El 1937 canvià temporalment el seu nom per Riudebitlles.

Resseguir els carrers del nucli de Sant Pere de Riudebitlles és endinsar-se en la seva història, captar records d’un passat més o menys llunyà on el propi nom dels carrers ens evoca activitats d’un passat agrícola (carrer de les Eres, carrer del Trull ) o activitats que han donat fisonomia a diferents construccions i han caracteritzat el poble (carrer del Paper ).

Els nostres passos ens portaran pel record esborrat d’antigues construccions (carrer de l’Hospital ), per carrers de característiques pròpies (carrer del Call ) o pels carrers on s’ha forjat la història més recent, com el carrer Nou , fruit de l’expansió del segle XVIII o el carrer Major , amb elements arquitectònics destacats com ca l’Olivella , la Casa Gran , la rectoria, el casal del marquesos de Llió o el casal dels Olzinelles , que va ser seu del convent de les dominiques.

Estrets carrerons, de passadissos ombrívols, empedrats trepitjats pels segles que evoquen un passat d’aquelles petites grandeses que ens transporten a la vida dels nostres avantpassats.

Petits detalls d’arquitectures que ens parlen de diferents moments de la història, d’estils i tendències artístiques, de la vida del seus habitants, del moment de les seves cases a través de llindes que ens parlen de l’evolució urbanística del poble.